Prehistòria de Terrassa.

Els humans van passar per l’actual Terrassa fa un milió d’anys

El jaciment de Vallparadís conserva eines i ossos d’animals devorats

Fa un milió d’anys, uns humans nòmades es van abalançar sobre un cavall, el van escorxar, el van esquarterar i es van ben atipar. Després van seguir la marxa, però van deixar per a la posteritat unes pedres afilades i uns ossos que han acabat sent de gran valor: es tracta d’una de les restes d’activitat humana més antigues d’Europa occidental, comparables fins i tot a les d’Orce (Granada) i la Gran Dolina d’Atapuerca (Burgos). El paratge en què es va desenvolupar l’escena està avui en ple centre de Terrassa, al parc urbà de Vallparadís.
Uns investigadors de l’Institut Català de Paleoecologia Humana (IPHES), dirigit per Eudald Carbonell, van localitzar les primeres restes l’any 2005 arran de les obres de construcció d’una estació de tren. A causa de la seva particular morfologia, ja llavors se’ls va atribuir una gran antiguitat, però ara han estat catalogades i datades amb precisió per paleomagnetisme i ressonància ESR. Els detalls de la investigació es publiquen aquesta setmana a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).
Les excavacions de Vallparadís, que van prosseguir fins al 2008, van permetre localitzar nombroses eines lítiques atribuïdes a la cultura olduvayense, és a dir, senzilles pedres de sílex picades amb cantells fins a formar arestes. A més de cavalls, que són abundants, entre la fauna destaquen restes de cèrvids, bòvids, hienes, rinoceronts, elefants i incomptables micromamífers. «Hi ha també hipopòtams, cosa que confirma que la zona era fluvial i càlida fa un milió d’anys», diu Joan García, coordinador del treball juntament amb Kenneth Martínez. «Els estudis reforcen la proposta que els homínids van habitar de forma continuada el nostre continent en aquella època», insisteixen tots dos.

EN GRUPS / Una de les hipòtesis més atractives del treball és que els homes de Vallparadís no eren uns individus temorosos, presa fàcil de les hienes i els jaguars amb els quals convivien, sinó autèntics predadors que vivien i actuaven en grups de 10-12 individus. «No podem determinar si caçaven les seves preses, però sí que sembla clar que eren els primers a retre’n compte», explica García. No eren carronyers que es quedaven amb les sobres, que és el que es creia fins ara. Així ho testifiquen els característics talls i les fractures detectats en els ossos. «La seva dieta variada i la seva capacitat d’adaptació els permetien sobreviure», prossegueix l’investigador.
Si no han aparegut restes humanes és a causa de diversos factors, manifesta García. Per una part, en aquella època hi podia haver dos o tres humans per cada 10.000 cavalls, «motiu pel qual la possibilitat estadística de trobar-ne un és escassa»; per una altra, Vallparadís no era un terreny amb coves apte per passar-hi llargues temporades, sinó un lloc de pas al qual només s’acostaven a la recerca de menjar. En zones a l’aire lliure, a més a més, la fossilització és més difícil.