Mor el pare de l´olimpisme modern.

Samaranch se’n va amb 89 anys enmig del reconeixement unànime.

1. • L’home que va portar els Jocs va veure per TV el Nadal-Verdasco abans d’ingressar a l’hospital pel seu propi peu
2. • L’expresident del COI va morir a les 13.10 hores després d’estar inconscient des de diumenge

La flama de Juan Antonio Samaranch es va apagar definitivament ahir a les 13.10 hores a l’hospital Quirón de Barcelona. Una de les últimes coses que l’emblemàtic dirigent català va fer abans de perdre la consciència, diumenge a la tarda, va ser presenciar per televisió la victòria de Rafael Nadal sobre Fernando Verdasco en el torneig de tennis de Montecarlo. Poc després d’acabar el partit es va sentir indisposat i, acompanyat per la seva segona dona, Lluïsa Sallent, i la seva filla, María Teresa Samaranch Salisachs, va ingressar pel seu propi peu al centre hospitalari.
Mitja hora després va patir un xoc. Ja no va recuperar el coneixement, i el seu quadro de fallida multiorgànica i insuficiència coronària va derivar en la pèrdua ahir –per una aturada cardiorespiratòria, segons l’últim comunicat mèdic– del dirigent que durant molts anys va ser el més influent de l’esport mundial i l’home que va fer possible que Barcelona organitzés els Jocs de 1992 des del seu càrrec de president del Comitè Olímpic Internacional (COI), que va ostentar durant 21 anys.

SENSE PATIMENT / «Ha tingut una bona mort. Se n’ha anat sense patir i sense fer patir, amb el seu estil habitual», assegurava ahir el seu fill, Juan Antonio Samaranch Salisachs, que també va agafar el relleu com a membre de l’organisme olímpic quan el pare va deixar la presidència, l’any 2001. Poc després d’aquestes paraules i de conèixer-se la notícia de la mort del pare de l’olimpisme, els teletips i els mitjans de comunicació es van omplir de reaccions arribades des de tot el món, en un reflex de la dimensió de la pèrdua.
Unes manifestacions que possiblement es repetiran avui, en els actes previstos tant al Palau de la Generalitat, on s’instal·larà la capella ardent, com a la Catedral, on s’oficiarà el funeral a les sis de la tarda. I és que Juan Antonio Samaranch Torelló, de 89 anys (Barcelona, 17 de juliol de 1920), ha estat un dels personatges més transversals i omnipresents de la vida pública catalana, espanyola i internacional. Els seus 60 anys com a dirigent, des que el 1951 va portar la selecció espanyola d’hoquei sobre patins al primer títol mundial per a l’esport espanyol, han donat per a molt. I els nombrosos càrrecs ocupats durant l’etapa més foscament franquista van aixecar crítiques que ell sempre es va esforçar a matisar. «Som milions els que vam tenir un càrrec en el franquisme. És una qüestió d’edat. Va ser una època d’Espanya i tots hem tirat endavant. Els que vam tenir alguna responsabilitat ens vam adonar que havia arribat el moment d’un canvi important. I, quan es va produir, va ser un exemple per a tots», va assegurar en una de les seves memòries.

ESGLAÓ PER ESGLAÓ / Samaranch va passar per tots els esglaons abans d’assaltar la presidència del COI. Amb 34 anys va ser nomenat regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona; amb 46 va ser designat Delegat Nacional d’Educació Física i Esports i amb 47 va passar a presidir també el Comitè Olímpic Espanyol. En aquell 1967 va ser elegit procurador a les Corts pel terç familiar, el 1973 va arribar a la presidència de la Diputació de Barcelona i el 1977, en plena transició, va ser el primer ambaixador d’Espanya a l’URSS, l’antesala a la seva ascensió a la presidència del COI, precisament a Moscou el 1980.
La seva carrera al COI va anar paral·lela al seu pas per La Caixa, que va presidir entre el 1987 (tres anys abans de fusionar-se amb Caixa de Barcelona) i el 1999, quan va ser rellevat per Josep Vilarasau. «L’empremta que ha deixat Samaranch a La Caixa està marcada per la seva admirable personalitat i els seus immillorables dots per aconseguir el consens, sempre des del respecte i l’amabilitat, sense renunciar als seus principis», assegurava ahir un comunicat de l’entitat.
El 1988 a Samaranch se li va concedir el premi Príncep d’Astúries, marquès des de l’any 1991.