Català de l´any

Guardiola obté el Català de l’Any per armar un Barça triomfant i exemplar

La Fundació Èxit va guanyar el premi Mercè Conesa a la solidaritat, i Comsa Emte, el d’Iniciativa Empresarial

«Demà tenim feina», va dir el tècnic des de la concentració de l’equip per excusar la

BARCELONA

Els sis títols que va guanyar l’any passat no només van coronar l’equip dirigit per Josep Guardiola com el millor Barça de tots els temps. També el van coronar com un ideal humanístic. L’alquímica combinació de creativitat, disciplina, solidaritat i fe aconseguida per Guardiola ha fet que els triomfs dels seus nois tinguin una dimensió exemplar. Igual que el rei Artús i els cavallers de la taula rodona i Bruce Springsteen i la E Street Band, el Pep team ha transcendit la seva activitat per entrar en la categoria de les germandats edificants. Va pesar sens dubte aquest factor en els 35.000 vots que van donar la victòria a Guardiola en la desena edició del Català de l’Any, premi convocat per EL PERIÓDICO i que va celebrar la seva gala ahir a la nit al Palau de Congressos de Catalunya.
Guardiola va mostrar ahir el punt de fanatisme imprescindible per culminar tota gran empresa. No va anar a recollir el guardó perquè l’equip estava concentrat en un hotel de cara al decisiu partit de Champions contra l’Stuttgart d’aquest vespre. I no seria ell qui trenqués la prohibició vigent al vestidor d’anar a qualsevol mena de tinglado en les 48 hores prèvies a un partit. Inflexible Guardiola.
Una connexió amb l’hotel de concentració del Barça va permetre a l’entrenador fer acte de presència audiovisual en la cerimònia i als presentadors, Josep Cuní i Helena Garcia Melero, mantenir una breu conversa amb ell.
«Demà tenim feina», va dir el premiat a manera d’excusa. A continuació, amb la seva proverbial modèstia, va dir que era «un honor» però també li feia «una mica de vergonya» rebre un guardó al qual optaven persones amb «trajectòries molt més llargues» que la seva.
El seu pare, Valentí Guardiola, i el president del Barça, Joan Laporta, van recollir el premi de mans del president José Montilla i Antonio Asensio Mosbah, president del Grup Zeta.

UN ‘WHO IS WHO’ Va ser el final d’una vetllada a la qual va assistir un verdader who is who dels mons de la política (a més del cap de l’Executiu català, hi havia entre altres els consellers Jordi Ausàs, Marina Geli i Joan Manuel Tresserras; el líder de CiU, Artur Mas; el president del Parlament, Ernest Benach, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu); de l’empresa (Ferran Soriano, president de Spanair; Miquel Valls, president de la Cambra de Comerç, i Ramón Paredes, vicepresident executiu de Seat, per exemple), i de la cultura (el rocker Loquillo, el pintor Joan-Pere Viladecans i la dissenyadora Roser Marcé).
La nit va tenir altres moments destacats abans que Cuní i Garcia Melero revelessin qui era el Català de l’Any. Els presentadors van definir com «una radiografia del talent del país» el premi que fins ahir havien rebut Ernest Lluch, Pau Gasol, Manuela de Madre, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat, Joan Massagué, Neus Català, Pasqual Maragall i Vicente Ferrer.
Després Cuní i Garcia Melero van mostrar el suport del premi social més important de Catalunya a la candidatura al Nobel de la pau de la Fundació Vicente Ferrer. El desaparegut creador de la fundació va ser precisament l’anterior Català de l’Any. Jordi Folgado, nebot del filantrop i director de l’oenagé que porta el seu nom, va pujar a l’escenari i va recordar que Ferrer li va dir: «És el premi més bonic que m’han donat perquè neix del poble, de la seva estima i respecte».
Enric Hernàndez, el nou director d’EL PERIÓDICO, va aprofitar el seu primer acte institucional al càrrec per reivindicar la premsa de qualitat com a garantia d’una societat «lliure, forta i cohesionada» i explicar que el diari que dirigeix afronta amb decisió el desafiament de la informació en internet.

ALTRES PREMIS - Hernández i Hereu van entregar el guardó Iniciativa Empresarial a Comsa Emte, la fusió de dues companyies catalanes en una firma d’infraestructures, logística i energies renovables capaç d’actuar a tot el món.
Després de l’actuació de Roger Mas, que va interpretar Laura, de Lluís Llach, Benach i Enrique Simarro, director general d’Ediciones Primera Plana, van oferir el premi Mercè Conesa (anomenat així en record de la periodista que va consagrar la seva carrera a defensar i donar veu als oblidats de la societat, que va morir el 3 de febrer del 2009) a la Fundació Èxit per haver ajudat a trobar feina centenars de joves en risc d’exclusió social durant els seus 10 anys d’història.
En la presentació a fons dels tres finalistes, Roser Capdevila es va trobar a l’escenari amb les seves filles trigèmines, la inspiració per als contes il·lustrats i els dibuixos animats de Les tres bessones. Tricicle, per la seva part, es va reunir a la tarima amb Isabel Rocatti, Toni Albà, Jürgen Müller, Christian Atanasiu i Enric Ases, col·legues de la promoció del 1979 de l’Institut del Teatre. Moments que no van poder competir en emotivitat amb l’audiovisual sobre Guardiola, la persona i el guanyador: s´ens va posar gallina de pell, en immortal expressió del seu mestre Johan Cruyff.

Prehistoria de Terrassa.

Los humanos pasaron por el actual Terrassa hace un millón de años

El yacimiento de Vallparadís conserva herramientas y huesos
de animales devorados

Hace un millón de años, unos humanos nómadas se abalanzaron
sobre un caballo, lo desollaron, lo descuartizaron y
se lo comieron. Luego siguieron la marcha, pero
dejaron para la posteridad unas piedras afiladas y unos
huesos que han terminado siendo de gran valor: se trata de uno
de los restos de actividad humana más antiguos de Europa
occidental, comparables incluso a los de Orce
(Granada) y Gran Dolina de Atapuerca (Burgos). El
paraje en que se desarrolló la escena está hoy en
pleno centro de Terrassa, en el parque urbano de Vallparadís.
Unos investigadores del Instituto Catalán de Paleoecología
Humana (IPHES), dirigido por Eudald Carbonell,
localizaron los primeros restos en el año 2005 a raíz de las
obras de construcción de una estación. Debido a
su particular morfología, ya entonces se les
atribuyó una gran antigüedad, pero ahora han sido
catalogadas y datados con precisión por paleomagnetismo y
resonancia ESR. Los detalles de la investigación se
publican esta semana en la revista Proceedings of
the National Academy of Sciences (PNAS).
Las excavaciones de Vallparadís, que prosiguieron hasta
el 2008, permitieron localizar numerosas herramientas
líticas atribuidas a la cultura olduvayense, es decir,
sencillas piedras de sílex picadas con cantos hasta
formar aristas. Además de caballos, que son abundantes,
entre la fauna destacan restos de cérvidos, bóvidos,
hienas, rinocerontes, elefantes e incontables
micromamíferos. «Hay también hipopótamos, lo que
confirma que la zona era fluvial y cálida hace un millón
de años », dice Juan García, coordinador del trabajo
junto con Kenneth Martínez. «Los estudios refuerzan la
propuesta que los homínidos habitaron de forma
continuada nuestro continente en aquella época »,
insisten ambos.
EN GRUPOS / Una de las hipótesis más atractivas del
trabajo es que los hombres de Vallparadís no eran unos
individuos temerosos, presa fácil de las hienas y los
jaguares con los que convivían, sino auténticos
depredadores que vivían y actuaban en grupos de 10-12
individuos. «No podemos determinar si cazaban sus
presas, pero sí parece claro que eran los primeros en
rendir cuenta de ellas », explica García. No eran carroñeros que
se quedaban con las sobras, que es lo que se creía hasta
ahora. Así lo atestiguan los característicos cortes y las
fracturas detectados en los huesos. «Su dieta variada
y su capacidad de adaptación les permitían
sobrevivir », prosigue el investigador.
Si no han aparecido restos humanos es debido a varios
factores, manifiesta García. Por una parte, en aquella
época podía haber dos o tres humanos por cada 10.000
caballos, «por lo que la posibilidad estadística de
encontrar uno es escasa », por otra, Vallparadís no
era un terreno con cuevas apto para pasar largas
temporadas, sino un lugar de paso al que sólo

se acercaban en busca de comida. En zonas al aire
libre, además, la fosilización es más difícil.

Prehistòria de Terrassa.

Els humans van passar per l’actual Terrassa fa un milió d’anys

El jaciment de Vallparadís conserva eines i ossos d’animals devorats

Fa un milió d’anys, uns humans nòmades es van abalançar sobre un cavall, el van escorxar, el van esquarterar i es van ben atipar. Després van seguir la marxa, però van deixar per a la posteritat unes pedres afilades i uns ossos que han acabat sent de gran valor: es tracta d’una de les restes d’activitat humana més antigues d’Europa occidental, comparables fins i tot a les d’Orce (Granada) i la Gran Dolina d’Atapuerca (Burgos). El paratge en què es va desenvolupar l’escena està avui en ple centre de Terrassa, al parc urbà de Vallparadís.
Uns investigadors de l’Institut Català de Paleoecologia Humana (IPHES), dirigit per Eudald Carbonell, van localitzar les primeres restes l’any 2005 arran de les obres de construcció d’una estació de tren. A causa de la seva particular morfologia, ja llavors se’ls va atribuir una gran antiguitat, però ara han estat catalogades i datades amb precisió per paleomagnetisme i ressonància ESR. Els detalls de la investigació es publiquen aquesta setmana a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).
Les excavacions de Vallparadís, que van prosseguir fins al 2008, van permetre localitzar nombroses eines lítiques atribuïdes a la cultura olduvayense, és a dir, senzilles pedres de sílex picades amb cantells fins a formar arestes. A més de cavalls, que són abundants, entre la fauna destaquen restes de cèrvids, bòvids, hienes, rinoceronts, elefants i incomptables micromamífers. «Hi ha també hipopòtams, cosa que confirma que la zona era fluvial i càlida fa un milió d’anys», diu Joan García, coordinador del treball juntament amb Kenneth Martínez. «Els estudis reforcen la proposta que els homínids van habitar de forma continuada el nostre continent en aquella època», insisteixen tots dos.

EN GRUPS / Una de les hipòtesis més atractives del treball és que els homes de Vallparadís no eren uns individus temorosos, presa fàcil de les hienes i els jaguars amb els quals convivien, sinó autèntics predadors que vivien i actuaven en grups de 10-12 individus. «No podem determinar si caçaven les seves preses, però sí que sembla clar que eren els primers a retre’n compte», explica García. No eren carronyers que es quedaven amb les sobres, que és el que es creia fins ara. Així ho testifiquen els característics talls i les fractures detectats en els ossos. «La seva dieta variada i la seva capacitat d’adaptació els permetien sobreviure», prossegueix l’investigador.
Si no han aparegut restes humanes és a causa de diversos factors, manifesta García. Per una part, en aquella època hi podia haver dos o tres humans per cada 10.000 cavalls, «motiu pel qual la possibilitat estadística de trobar-ne un és escassa»; per una altra, Vallparadís no era un terreny amb coves apte per passar-hi llargues temporades, sinó un lloc de pas al qual només s’acostaven a la recerca de menjar. En zones a l’aire lliure, a més a més, la fossilització és més difícil.

Inmigración y paro.

El paro de los extranjeros en Catalunya triplica el de París
en la revuelta de 2005

Las revueltas de hijos de la inmigración en la periferia de
París en el otoño de 2005 bebieron de cuatro
ingredientes: alto fracaso escolar, salarios inferiores a la
media, degradación de viviendas y declaraciones
incendiarias como la del entonces ministro del interior,
Nicolas Sarkozy, quien dijo que limpiar "la escoria"
los barrios.

Los expertos no detectan en Cataluña un riesgo de choques
sociales similares. Pero si los barrios de la revuelta de
París el paro era del 13,9%, entre los jóvenes inmigrantes en
Cataluña actualmente alcanza el 44%.

El fracaso escolar de la inmigración en Cataluña también es
muy superior al 21,5% de barrios como Seine-Saint Denis
en 2005. Una de las angustias de estos jóvenes era el hecho
ser franceses pero no «de raíz». No es lo mismo
llamarse Alain que Raschid y tener la piel oscura, decían.
Hoy en Barcelona jóvenes como Ferdaus, una chica de madre
marroquí, explican su inquietud por el hecho de que su nombre

no valga el mate.

Immigració i atur.

L’atur dels estrangers a Catalunya triplica el de París en la revolta del 2005

Les revoltes de fills de la immigració a la perifèria de París la tardor del 2005 van beure de quatre ingredients: alt fracàs escolar, salaris inferiors a la mitjana, degradació de vivendes i declaracions incendiàries com la del llavors ministre de l’interior, Nicolas Sarkozy, que va dir que netejaria «l’escòria» dels barris.

Els experts no detecten a Catalunya un risc de xocs socials similars. Però si als barris de la revolta de París l’atur era del 13,9%, entre els joves immigrants a Catalunya actualment assoleix el 44%.

El fracàs escolar de la immigració a Catalunya també és molt superior al 21,5% de barris com Seine-Saint Denis el 2005. Una de les angoixes d’aquests joves era el fet de ser francesos però no «de soca-rel». No és el mateix dir-se Alain que Raschid i tenir la pell fosca, deien. Avui a Barcelona joves com Ferdaus, una noia de mare marroquina, expliquen la seva inquietud pel fet que el seu nom no valgui el mate

Messi y Unicef.

Messi se estrena como imagen mundial de la Unicef y
pide «humildad» al Barça para no reírse de la
desgracia blanca

Ofrece todo su apoyo a los niños desfavorecidos

«Tengo tres hijos y te hacen más caso a ti que a mí».
La frase, contundente y cómplice, de Philip O'Brien,
Director Global de Alianzas Corporativas de Unicef, se
retruena ayer con fuerza en la sala París del Camp Nou. Al
su lado, el protagonista de la frase, sonreía
tímidamente, Como siempre. Halagado por tanto de elogio y
«Emocionado», como confesó después, al ser nombrado
embajador global de buena voluntad del organismo que
tutela de la infancia en el mundo.
Leo Messi estaba visiblemente emocionado - «es como recoger
un trofeo »-, responsabilizado y« comprometido »con su
nuevo papel. El de embajador mundial. «Sé que hay
millones de niños que no están bien, que tienen enfermedades y
que no se alimentan bien ni tienen educación », dijo
la estrella azulgrana, intimidado por el aspecto que
presentaba la sala. A la derecha, tenía Joan Laporta, el
presidente del club; izquierda, en O'Brien, el
representante del organismo, y delante tenía su
familia, Pep Guardiola, su entrenador, Xavi, su
compañero, que estaba escondido en las últimas filas, mientras
todo de niños, con la camiseta azul de Unicef,
disfrutaban de una mañana insólito. Eran al lado de Messi y
poco después pisar el césped del Camp Nou con el
niño que se hizo estrella en Barcelona. El niño que
todavía habita en ese cuerpo de mago, capaz de viajar a
«África, en Haití o donde haga falta para ayudar a los demás
niños ».
Sin Ibra ni Guardiola
Messi, que asume un cargo que ostentan, entre
otros, la reina Rania de Jordania, los actores Mia
Farrow y Orlando Bloom, la cantante Shakira y el tenista
suizo Roger Federer, recibió ayer una insignia en la
solapa de su chaqueta que simboliza la ayuda a los
niños desfavorecidos. Y en su primer acto como
embajador global de Unicef, el delantero apela • lar a
la «humildad» para no reírse de la desgracia blanca en
Europa. «Lo que pasó es un aviso para nosotros. A
la Champions no hay favoritos. Hay que jugar cada
partido como si fuera una final. Debemos tener los pies en
tierra ».